Danko, no estava preparada per escriure això tan prest… Eres guapíssim, tothom ho deia, la gent s’aturava pel carrer a mirar-te. Tenies un pèl marró molt suau i uns ulls tan preciosos com els de la resta de la família. Eres una bolla de pèl mal tallat.
Quan lladraves, a vegades no amollaves la pilota, no fos cosa que perdessis uns preciosos minuts de joc. Eres juganer i glotó. Et bastava sentir el so d’un pot obrir-se per venir corrent cap a la cuina i, amb les orelles una mica alçades, aconseguir el que volies, ja fos una galeta o un tros d’ensaïmada. I, com que mai no et bastava, quan ens despistàvem sorties, discret, a robar el menjar de les tortugues. Com et devien tèmer! I com et trobaran a faltar, malgrat això! Com nosaltres, a qui ara la casa se’ns fa silenciosa i massa tranquil·la.
Has d’entendre que en uns dies vaig perdre dotze dels meus vint-i-quatre anys. Encara he de comprendre que ja no ens estaràs esperant, acalorat, quan tornem de la platja aquest estiu, ni et trobarem dormint als peus del llit quan ens despertem.
Et recordarem amb alegria quan el dolor passi, perquè passarà, i llavors només quedaran els bons moments. Ets uns constància que mai no perdrem, una companyia que durem al costat, com les estrelles que indiquen el nord. I quan mirem la teva fotografia, t’asseguram de bon cor que sempre somriurem. El meu cor cap a tu per sempre.