Petitona, estimada Xiris, com te deia na Paula amb tant d’amor:
Mai havia sentit es cor romput de veres ni sa desesperació que sent quan pens que no te veuré mai més. Quin mal tan indescriptible!
Mai hi ha hagut ni hi haurà una altra cusseta cocker tan, tan guapa com tu, ni tan petitona, amb els teus 8’250 kgs…
Tampoc amb un pèl tan suau, i mira que he tocat altres canets!!!
Ni tan bona al.lota com tu (ja saps que els perruquers t’adoraven perquè els deixaves fer feina…)
No vares aprendre a tornar mai ses pilotes, però sabies què volien dir moltes paraules!!
Des del primer dia, que vares venir a dormir damunt ses meves espardenyes, vàrem tenir una connexió especial…i es darrer dia, mai me’n penediré el suficient de no haver esperat defora de la clínica i per això haver arribat 5′ minuts tard per què no te’n anassis soleta, però qui hagués dit que partiries tres hores després de que te diguéssim fins demà?? Tot i així, en aquest moment vares fer s’esforç d’aixecar-te i quedar-te asseguda uns moments. Va parèixer que te despedies ja de noltros…
15 anys i mig i sa gent seguía pensant que eres un cadellet…
T’enyoraré sempre, sempre, i me sent culpable de no haver passat més temps amb tu i odiï totes ses coses que m’han llevat, o que vaig deixar que me llevàssin, temps per estar amb tu!! Creia que series eterna. Que tu no podies morir mai. En part, tenia raó, no moriràs mai als nostros cors!!
No és que t’estimàssim, és que t’adoràvem!!! T’ador…t’adoram…

Paula, Manel i Maria